Soc treballadora d’una residència de gent gran i familiar-client d’aquest negoci, sí, negoci encara que ho vulguin maquillar; un negoci al qual, després de la Covid-19 on es va destapar el mal funcionament en moltes residències, i tot i que semblava que es volia posar solució a les moltíssimes mancances i al maltractament que rebien els usuaris, res no ha canviat. Les famílies ens queixem contínuament, però serveix de poc o res.
Les treballadores som insuficients per atendre a les persones que tenen dependència (fer higiene, dutxa, vestir, donar els àpats, WC, etc.). Des de l’administració es basen en unes ràtios que no són reals, ja que segons el departament de Serveis Socials la ràtio és o hauria de ser de 0,25 professionals d’atenció directa per usuari, i aquí és on hi ha l’error principal. Dins d’aquesta atenció directa hi ha també els professionals d’infermeria, psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, metge: aquestes professionals, el temps que hi dediquen és molt menor (tot i ser tan important, clarament insuficient) del que hi dediquem els auxiliars de geriatria, on sempre s’ha d’anar contra rellotge per fer l’enorme quantitat de tasques de cures diàries, que ja són costoses amb les ràtios assistencials estipulades; però si a més falten professionals als torns, l’assoliment de les tasques comença a ser gairebé impossible, decaient ràpidament la qualitat de les cures que podem prestar a les persones a càrrec nostre. Tant per les baixes com per la disponibilitat de plantilles retallades de bon començament, a molts centres al torn de nit pot haver-hi, en el millor dels casos, una auxiliar de geriatria per cada 35 usuaris, però en general aquesta taxa és encara pitjor; i aquesta sobrecàrrega excedeix amb escreix la capacitat de plantilles completament minvades, fins i tot, en situacions sense cap complicació de salut dels residents. No som superheroïnes ni superherois!
La falta de personal de totes les categories és general i la d’auxiliars de geriatria és persistent; un exemple és que les tasques que han de fer quatre professionals d’auxiliar de geriatria les hagin de fer dues o només una, p. ex. per baixes mèdiques, i mai no hi ha substitucions. Els retalls en nombre de professionals és generalitzat, crònic i normalitzat a la majoria de les residències, i afecta tant a la manca de confort com a pèrdues greus en termes de seguretat i salut de l’usuari.
Amb sous irrisoris i sense uns retens o plusos de disponibilitat, quan hi ha baixes laborals per estrès i patiments físics, cada cop més freqüents, l’excusa o motiu per no cobrir-les és que no troben personal per substitucions, i qui rep les conseqüències? Doncs tant els residents com les treballadores; i les treballadores a banda de tenir obligacions, també tenim vida pròpia, família i drets laborals que en general no són respectats. Però a més, tot això repercuteix directament en els usuaris que necessiten aquesta atenció; el que no pot ser és que una auxiliar de geriatria durant un torn estigui sola per atendre totes les necessitats dels usuaris i que si no hi ha el personal que toca, no s’arriben a fer. Això s’agreuja quan els caps de setmana i festius, no hi ha els altres professionals assistencials per poder donar una mica de suport, almenys en vigilar als residents. Les auxiliars de geriatria som la cara visible dels centres, i les queixes dels familiars en veure totes aquestes mancances les rebem en primera persona –amb l’afectació psicològica que això comporta i més sabent que són queixes fonamentades– amb un sentiment de plena impotència en no tenir responsabilitat sobre aquest estat tan precari d’assistència. La resta del personal (neteja, cuina, tècnics, manteniment) tampoc queda exempt de problemàtica, i la seva precarietat també repercuteix en l’atenció als usuaris i el bon funcionament del centre.
En són els residents, qui surten finalment més perjudicats: són persones fràgils, que estan allà perquè en el seu entorn familiar no poden veure prou cobertes les seves necessitats i mancances. Tant a ells i les seves famílies, els costa un considerable esforç emocional i econòmic, que molts gairebé no es poden permetre i en tot cas suposa despeses molt difícils d’assolir. Persones que al final de les seves vides i esforços, ara no reben el bon tracte i les cures que mereixen, per què hi ha polítiques que no els tenen en compte, que només compten amb xifres fal·laces de resultats, que de tot fan discursos de bones intencions però sense solucions reals.
És per això que animo tothom: familiars, residents i treballadores, a fer ressò i denunciar aquesta situació, que tots en som (i serem!) perjudicats i més els residents. Ja n’hi ha prou de promeses falses i sempre endarrerides: el que necessiten i necessitem és més suport humà amb condicions dignes per a la cura dels que ens van cuidar, la nostra família, als qui no volem de cap manera desatesos, amb perill de la seva salut, i del confort al final de les seves vides que s’han ben guanyat.
Si callem, també ens convertim en maltractadors i/o còmplices.
